El temps es pot aturar?

El temps passa ràpid o passa lent?? O el temps sempre passa igual??? 

La ciència diria que el temps sempre passa per igual, que seixanta segons sempre són seixanta segons… Que una hora és una hora i que un any és un any. Lògic, oi???

Per sort però, al món hi ha més coses que les que la ciència pot entendre i/o estudiar… Si, senyor! Oi tant que sí!!! És el fantàstic món de les sensacions!!!

O no us passa que quan esteu vivint una situació que no us agrada el temps passa lentíssim?? Una classe que us avorreix, una pujada al Dragon Khan o una visita al dentista a vegades es fa eterna, oi? I a la inversa també igual, oi?? Estones on esteu gaudint d’allò més i on els segons, els minuts i les hores us passen volant… Quan esteu amb els amics, quan jugueu al vostre joc preferit o quan voleu seguir dormint una estona més… El temps passa volant!!!

Són moments on t’agradaria que el temps s’aturés… sí, sí, que s’aturés. I tant ens faria que tingués conseqüències negatives i que després no tinguéssim temps per fer d’altres coses… M’agradaria centrar-me en allò que estic fent, amb els cinc sentits, amb el cor i amb tota la màxima intensitat… Aturar-ho tot i que aquell moment fos etern… Us ha passat, oi?

Doncs a mi això m'ha passat moltíssim amb la meva àvia… Moments compartits amb ella on el temps em passava volant. Quan parlàvem mentre m'acariciava els cabells, quan jugàvem al parxís, quan m'explicava contes màgics o quan m'explicava entremaliadures que feia el meu pare de petit... Moments màgics, moments únics, moments que valen la pena, moments que recordaré tota la vida...

Ara però aquests moments ja només queden al meu record perquè la meva àvia fa uns dies que s'ha mort… Quina mala notícia, oi?

Estic trist, sí. Trist però alhora orgullós i tranquil. Sé que la meva àvia ara em mira des del cel i que ens seguirem estimant fins el dia en que ens retrobem sigui on sigui i de la manera que sigui…

De la seva mà he après l'autèntic significat del verb ESTIMAR... Una persona que m'ha estimat sempre amb bogeria; a les verdes, a les madures, quan jo feia les coses bé però també quan les feia malament i fins i tot quan enrabiat li deia que no volia veure ni parlar amb ningú... Una persona a qui sempre que em veia li brillaven els ulls i em dibuixava un somriure... Una persona única.

Cada instant amb la meva àvia el tinc guardat ja per sempre al meu cor…  I us donaré un consell: gaudiu de les estones amb els vostres, són instants màgics, que sempre portareu al cor. El temps no es pot aturar, però sí que el temps es pot viure intensament! I si és així, queda per sempre a la nostra ment i sobretot al nostre cor!

T’estimo, àvia!