El temps es pot aturar?

El temps passa ràpid o passa lent?? O el temps sempre passa igual??? 

La ciència diria que el temps sempre passa per igual, que seixanta segons sempre són seixanta segons… Que una hora és una hora i que un any és un any. Lògic, oi???

Per sort però, al món hi ha més coses que les que la ciència pot entendre i/o estudiar… Si, senyor! Oi tant que sí!!! És el fantàstic món de les sensacions!!!

O no us passa que quan esteu vivint una situació que no us agrada el temps passa lentíssim?? Una classe que us avorreix, una pujada al Dragon Khan o una visita al dentista a vegades es fa eterna, oi? I a la inversa també igual, oi?? Estones on esteu gaudint d’allò més i on els segons, els minuts i les hores us passen volant… Quan esteu amb els amics, quan jugueu al vostre joc preferit o quan voleu seguir dormint una estona més… El temps passa volant!!!

Són moments on t’agradaria que el temps s’aturés… sí, sí, que s’aturés. I tant ens faria que tingués conseqüències negatives i que després no tinguéssim temps per fer d’altres coses… M’agradaria centrar-me en allò que estic fent, amb els cinc sentits, amb el cor i amb tota la màxima intensitat… Aturar-ho tot i que aquell moment fos etern… Us ha passat, oi?

Doncs a mi això m'ha passat moltíssim amb la meva àvia… Moments compartits amb ella on el temps em passava volant. Quan parlàvem mentre m'acariciava els cabells, quan jugàvem al parxís, quan m'explicava contes màgics o quan m'explicava entremaliadures que feia el meu pare de petit... Moments màgics, moments únics, moments que valen la pena, moments que recordaré tota la vida...

Ara però aquests moments ja només queden al meu record perquè la meva àvia fa uns dies que s'ha mort… Quina mala notícia, oi?

Estic trist, sí. Trist però alhora orgullós i tranquil. Sé que la meva àvia ara em mira des del cel i que ens seguirem estimant fins el dia en que ens retrobem sigui on sigui i de la manera que sigui…

De la seva mà he après l'autèntic significat del verb ESTIMAR... Una persona que m'ha estimat sempre amb bogeria; a les verdes, a les madures, quan jo feia les coses bé però també quan les feia malament i fins i tot quan enrabiat li deia que no volia veure ni parlar amb ningú... Una persona a qui sempre que em veia li brillaven els ulls i em dibuixava un somriure... Una persona única.

Cada instant amb la meva àvia el tinc guardat ja per sempre al meu cor…  I us donaré un consell: gaudiu de les estones amb els vostres, són instants màgics, que sempre portareu al cor. El temps no es pot aturar, però sí que el temps es pot viure intensament! I si és així, queda per sempre a la nostra ment i sobretot al nostre cor!

T’estimo, àvia!

Ja sé què vull ser de gran!!!

Ja havíem acabat de sopar i a la taula només hi quedàvem el pare i jo. M'encanten aquests moments on només quedem ell i jo perquè gairebé sempre en Marçal aprofita per xerrar amb mi una estona, d'home a home...

- I tu, Andreuet, què voldràs ser de gran???

La pregunta era molt interessant i en aquell moment al meu cap hi van venir una allau de propostes molt interessants!!! Bomber, domador de lleons, advocat, metge, infermer, ballarí, pintor de quadres, trapezista... Bff.... Moltíssimes coses per poder ser, molts somnis per complir... Però en un instant d'inspiració vaig tenir clara la meva resposta ideal...

- Jo de gran voldré ser PERSISTENT...

El meu pare em va mirar amb cara de sorpresa. Suposo que es va pensar que no havia entès la pregunta i me la va repetir de nou...

- Que què voldràs ser de gran!! A què et voldràs dedicar!

- Sí, sí, pare. Ja t'he entès. De gran voldré ser PERSISTENT...

- Persistent??? Però si no és cap ofici!!!

- No és un ofici però és una qualitat humana espectacular que segur que m'ajudarà a gaudir de tot allò que faci...

El meu pare va quedar bocabadat.  Sense dir ni mu es va aixecar de la taula i se'n va anar a la seva habitació amb els ulls plorosos... Crec que l'havia fet emocionar.

Minuts més tard em vaig estirar al llit per anar a dormir. PERSISTENT, sí senyor. Aquella capacitat de mantenir-se ferm en la manera de fer i en la d'actuar. Aquella capacitat de no abaixar els braços quan les coses no ens surten, aquella capacitat de no rendir-se davant de les dificultats, aquella capacitat de lluitar fins al final per allò que creus just. Aquella capacitat de seguir fent coses tot i que no sempre en treguis un bon resultat, aquella capacitat de no parar mai, pum pum pum pum...

Ho tinc claríssim, jo de gran vull ser PERSISTENT!

FASE 1 SÍ, PERÒ QUÈ HEM APRÈS????

Això ja comença a tenir una altra cara, oi??? Doncs sí, nois i noies, poc a poc anem veient la llum i ja som a la fase 1 del desconfinament!!! Estic molt content i suposo que vosaltres també! És una gran notícia!!! 

Però vull pensar que tot el que ens ha tocat viure no ho oblidarem en un tres i no res, oi?

Els meus pares ho tenen molt clar i per això hem fet un exercici de reflexió tots junts…

Ens vam asseure al voltant de la taula i amb quatre cosetes per picar i una taronjada boníssima feta pel meu pare vam començar a parlar del confinament i de tot el hem viscut en aquesta fase tan anormal de la nostra vida…

La mare va explicar que havia après que no ho podia controlar tot a la vida… que a vegades ens toca acceptar allò que ens passa i gestionar-ho el millor possible. Gran aprenentatge, mare!

El meu pare va explica que havia après que les estones dedicades als seus fills eren molt interessants i que s’havia adonat que fins ara n’havia dedicat massa poques… És a dir, el meu pare ha gaudit d’estar amb mi i sobretot de fer coses amb mi!!! M’encanta! Gràcies confinament!!!

Jo vaig explicar que havia après que a ser més organitzat… Sí, sí! Aquests dies a casa he volgut fer moltes coses: jugar, fer tasques escolars, llegir, dibuixar, escriure, fer activitat física… Però he necessitat organització!!! M’he fet un horari fantàstic i m’ha ajudat a poder-ho fer més o menys tot!! A partir d’ara segur que seré un noi molt més organitzat!!!

I finalment, el meu germà Aleix ens va explicar que havia après que les normes estan fetes perquè les respectem i les complim… Sí, sí. Acceptar les normes que tenim com a societat i respectar-les perquè aquesta és la nostra obligació com a bons ciutadans!! El meu germà, ja ho veieu, és un crack!

Doncs reflexió familiar i intentar treure profit de tot el que ens està tocant viure… No val ara sortir al carrer i viure com vivíem abans. Tot plegat ens ha de fer millors a tots i a totes!! I nosaltres ho lluitarem perquè així sigui!!!

I vosaltres, què heu après de tot plegat? Què no voleu oblidar de tot el que ens ha passat???

No m’oblido de la cançó, NO PATIU!!!

Quin tema més fi, m’encanta!

Andreuet, 13...

Avui he tornat a parlar amb el meu avi… I com ja us podeu imaginar m’ha tornat a donar una bona lliçó per a la vida…

De bon matí m’he connectat a la plataforma online que té la meva escola i he vist que tenia algunes feines pendents encara per enllestir… Quan ho he vist m’he atabalat i ràpidament m’he posat de mal humor. Quanta feina per fer!! No l’acabaria mai!!! El meu cap s’ha començat a posar de mal humor i tots els pensaments que em venien a la ment eren absolutament negatius… Em sentia frustrat i enrabiat perquè no portava la feina al dia i no he buscat cap solució. Al contrari, m’he vist superat i m’he posat de més mal humor que aquell dia on em va caure el got d’orxata, que estava ple fins dalt, acabat de comprar al Ribera!!!

Doncs sí, empipat, malhumorat i decebut, he decidit trucar al meu avi Cisquet i en 30 segons li he explicat què em passava i com em sentia…

- Cullera, Andreuet…Però que no has pujat mai a La Mola tu?

- Com? A La Mola??? Clar que hi he pujat!

-Doncs això que et passa és el mateix!!! Ara veus molta feina endarrerida i t’atabales… És com pujar una muntanya, es fa llarg i dur, sues, et ve el Sol a la cara, passes fred quan camines per l’ombra o et fan un mal terrible les cames, o fins i tot et claves alguna herbota i et fas un petit tall… Cansament, cansament i més cansament… A vegades fins i tot penses que no val la pena, que no podràs… és terrible oi? Doncs al final, clar que pots. Tu sempre pots. I quan arribes a dalt i mires el paisatge penses “Guau, quina passada!!!”... No hi ha cap camí senzill, però l'important és on et porta!

Ja ho veieu, el meu avi és un geni… A la vida tot costa, però un cop ho has aconseguit, pots sentir-te orgullós de tu mateix!

Us deixo que vaig acabar algunes feines de l’escola!!!

Avui sí que us recomano una cançó!!! Al meu pare li encanta, a veure què us sembla a vosaltres…

Andreuet, 12

Cullera! Ara feia uns quants dies que no us escrivia eh! M’haureu de perdonar però entre una cosa i l’altra he estat una mica desconnectat…

No us ho creureu però a casa meva vam decidir “aparcar” les màquines durant 3-4 dies i la veritat és que ha sigut una experiència genial com un plat de macarrons brutal!!

Sí, sí! Ho heu llegit bé, vam oblidar-nos durant quatre dies dels mòbils, dels ordinadors, de les tauletes i fins i tot de la televisió!!! I ja ho veieu, seguim vius!!! Aquest confinament que estem vivint ens obra noves oportunitats i penso que no podem deixar-les escapar… A casa hem après que quan estem tots junts, les màquines no ens aporten cap valor especial… A les estones que estem plegats com després de sopar o després de dinar hem preferit durant uns dies fer d’altres coses… Hem jugat a cartes i he descobert que hi ha un joc que es diu Burro!, hem jugat al parxís, al Monopoly i fins i tot a un joc de mímica!!! I ara, moltes tardes ja tenim per norma que les dediquem a jocs familiars!

I per damunt de tot he après que quan estic avorrit i no sé què fer és quan més idees i propostes m’aporta el meu cervell!!! M'he oblidat de tauletes, d'aplicacions absurdes i de youtubers enganya babaus...

He fet de tot i força, però us vull destacar un parell d’activitats… La primera és una manualitat que vaig fer; era un collage on barrejava cossos d’animals amb cares de persones de la meva família… Va quedar guapíssim!!! Al meu germà Aleix li vaig posar cos de suricata, a la meva mare cos d’estruç i al meu pare cos d’orangutà… En un principi no li va fer massa gràcia però, quan va veure que jo m’havia posat cos goril·la, es va fer un fart de riure!

I la darrera activitat és de la que estic més orgullós… Vaig obrir un document a l’ordinador i vaig donar les gràcies a un total de 87 persones… I encara me’n queden moltes!!! Ho enteneu? Sí, molt fàcil. Escric motius per donar les gràcies a persones que alguna vegada han fet coses per mi… Us en poso quatre exemples:

AVI --- Gràcies, avi. Sempre m’expliques històries i m’ajudes a entendre i a acceptar les coses que em passen… T’estimo!

ALEIX --- Gràcies, germà. Ja sé que sovint sóc pesat i que a vegades et crido o et tracto malament...però gràcies per aguantar-me i estimar-me. Jo també t’estimo molt, petitó! Gràcies!

FORNERA --- Gràcies, Júlia. Ja sé que és la teva feina però m’encanta venir a comprar el pa i veure que sempre dibuixes un somriure i tractes amb amabilitat a tothom. Ets un exemple genial! Gràcies!

VEÏNA --- Gràcies, Elena. Encara recordo aquell dia que al carrer plovia molt i tu em vas deixar el paraigua per poder anar a comprar el pa… El vent se’l va emportar i quan vaig venir plorant a dir-t’ho em vas dir “sort que el vent no s’ha emportat el més important”. Mentre plorava a la teva espatlla vaig entendre que el més important era jo... Quina gran lliçó em vas donar! Gràcies!

Avui no us poso cap cançó, avui m’encantaria que dediqueu un temps a reflexionar sobre les dues coses que us he explicat: per una banda l’ús excessiu que fem a casa de certes màquines i per l'altra, la necessitat de donar gràcies… ja veureu que us sortirà un munt de gent a qui voldreu donar les gràcies per alguna cosa o altra….

Ens veiem aviat, canalla!!!!

Andreuet 11 --- Les portes cap el cor...

El meu avi és un crack dels cracks. El meu avi és com el Messi dels avis. El meu avi és meravellós. El meu avi és el millor avi del món…

No patiu, ja sé que el vostre avi, sigui viu o mort, també és el millor avi del món! Tots els avis i les àvies, pares, mares i germans són els millors del món per nosaltres… Clar! Només faltaria, ho són perquè són els nostres i els estimem amb bogeria…

A veure, avui us parlo del meu avi perquè és una persona que sempre té una reflexió molt encertada a fer-me de cada cosa que li explico i em ve de gust dir-vos el que m'ha passat avui…

L’he trucat a mig matí per saber com estava… Jo no estava massa d’humor perquè mirant per la finestra havia vist un veí de l’escala de casa nostra que passejava, tranquil·lament, pel carrer amb el seu fill petit de cinc anys!!! Semblava com si anéssin a passejar per Terrassa! Però què feien!!! Està prohibit això!!!!

• - Avi, què tal?? Com estàs?
• Ostres, el meu net preferit!!! Molt bé, Andreuet!!! I tu??
• Doncs una mica enfadat… perquè avui mirant per la finestra he vist a un veí passejant pel carrer amb el seu fill com si res, segur que anaven a Vallparadís! I clar això diuen que…
• Para para!!! Això que m’estàs explicant ha passat per les 3 portes del cor???
• Per on??? Per quines portes???
• Sí, home! Les del cor, les portes que deixen entrar les coses al cor… A veure, anem per la primera porta, la de la veritat… Estàs segur que aquest veí anava a Vallparadís??? És veritat 100% que feia una cosa il·legal? Potser el pobre home tenia una cosa urgent o bàsica a fer…

Aquí l’avi Cisquet ja m’havia deixat amb un pam de nas…

• A veure, seguim, ara toca la porta de la bondat… Això que m’estàs explicant ens aportarà alguna cosa bona a tu o a mi??? Si no es ha d’aportar res bo, no cal que m’ho expliquis!

Bfff… increible… quina lliçó m’estava donant l’avi…

• I finalment, la porta de la necessitat… Això que m’estàs explicant és necessari que jo ho sàpiga???
• Ostres, avi…
• Doncs si no saps si és VERITAT del tot, si no aporta BONDAT a algú i no és NECESSARI, ja ho pots ben oblidar!
• T’estimo, avi!

Doncs ja ho veieu, amb una simple trucada telefònica el meu avi m’ha explicat les tres portes per arribar al cor…

L'estimo tant...

Andreuet, 10...

No us ho creureu… Ahir a la nit quasi m’agafa un infart i caic mig mort al terra del menjador de casa… La mare del Tanu!!

Per sopar vam menjar unes pizzes que havien fet entre la mare i l’Aleix… Jo no els vull culpar a ells però la veritat és que vaig passar mala nit…

Estirat al llit intentava dormir però la meva panxa feia un soroll terrible, semblava que hi hagués un concert dels Lexus!

Jo ho intentava però no em podia adormir, era terrible. I reconec que de tant en tant se m’escapava algun gas força pudent… També reconec que en alguna ocasió vaig amagar el cap sota els llençols però l’olor encara era més forta!!! Em trobava fatal i la veritat és que en un moment de desesperació em vaig imaginar a l’Aleix posant trossets d’ungles dels seus peus com a condiment de la maleïda pizza mentre la mare li deia:

- Sí, sí Aleix! Ungles de peu!!! Bona idea!!! Així els reventarà la panxa a mitja nit!!!

Fatal, em trobava fatal i no hi havia manera d’adormir-me…. Vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren ja les 2’36h de la nit… Quin panorama! I jo encara despert!!! Potser un got d’aigua ho tiraria tot avall i faria fora als músics de la meva panxa…

Vaig baixar silenciosament cap a la cuina. Vaig obrir la nevera, em vaig omplir el got amb aigua ben fresqueta i, en tancar el llum per marxar cap a la meva habitació, em vaig quedar totalment a les fosques… Com que em coneixia el camí això no era cap problema però, de cop i volta, i com sortida del bell mig de l’infern, va aparèixer una llum blanca fortíssima al bell mig del menjador!!! La mare de Déu!!! 

- Aaaaaaaaaaaaggggggg!!!!!!!!! Ostreeeeeeesssssss!!!!!!

Ho reconec, se’m va escapar fins i tot una mica de pipi… 

- Però, pare!!!!!! Què fots dret al mig del menjador i amb la llanterna del mòbil oberta a màxima potència a les 2’45h de la nit??????

- Quin ensurt m’has clavat, fill!!! Doncs que em fa un mal la panxa terrible i estava assegut al sofà per veure si em passava, em dec haver adormit i de cop he sentit que algú sortia de la cuina!!!

Els dos vam riure molt, ens vam fer el petó de bona nit i vam maleïr la desastrosa pizza que ens havia preparat el Master Xeff Aleix!!!

Abans de marxar, una cançó de les fines!!! Aquests dies el meu pare ha fet una mica de neteja a l'armari que té ple de discos i de CD's i la veritat és que alguna cançó m'ha agradat!!!