Ja havíem acabat de sopar i a la taula només hi quedàvem el pare i jo. M'encanten aquests moments on només quedem ell i jo perquè gairebé sempre en Marçal aprofita per xerrar amb mi una estona, d'home a home...
- I tu, Andreuet, què voldràs ser de gran???
La pregunta era molt interessant i en aquell moment al meu cap hi van venir una allau de propostes molt interessants!!! Bomber, domador de lleons, advocat, metge, infermer, ballarí, pintor de quadres, trapezista... Bff.... Moltíssimes coses per poder ser, molts somnis per complir... Però en un instant d'inspiració vaig tenir clara la meva resposta ideal...
- Jo de gran voldré ser PERSISTENT...
El meu pare em va mirar amb cara de sorpresa. Suposo que es va pensar que no havia entès la pregunta i me la va repetir de nou...
- Que què voldràs ser de gran!! A què et voldràs dedicar!
- Sí, sí, pare. Ja t'he entès. De gran voldré ser PERSISTENT...
- Persistent??? Però si no és cap ofici!!!
- No és un ofici però és una qualitat humana espectacular que segur que m'ajudarà a gaudir de tot allò que faci...
El meu pare va quedar bocabadat. Sense dir ni mu es va aixecar de la taula i se'n va anar a la seva habitació amb els ulls plorosos... Crec que l'havia fet emocionar.
Minuts més tard em vaig estirar al llit per anar a dormir. PERSISTENT, sí senyor. Aquella capacitat de mantenir-se ferm en la manera de fer i en la d'actuar. Aquella capacitat de no abaixar els braços quan les coses no ens surten, aquella capacitat de no rendir-se davant de les dificultats, aquella capacitat de lluitar fins al final per allò que creus just. Aquella capacitat de seguir fent coses tot i que no sempre en treguis un bon resultat, aquella capacitat de no parar mai, pum pum pum pum...
Ho tinc claríssim, jo de gran vull ser PERSISTENT!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada