Capítol 4 - - - La veïna de la camisa

Avui esteu de sort...us explicaré un secret mundial del món universal!

Bé, abans m'heu d'assegurar que no ho explicareu a ningú...

Ben pensat sóc una mica de cal justet perquè escriure un secret en un blog és una cosa un xic estranya i incoherent, però vaja, tinc necessitat d'explicar-ho a algú i els escollits sou vosaltres! Heu estat de sort... Parlant de sort, suposo que no sou de l'Espanyol, oi? Ei, i si ho sou, cap problema, només ho deia perquè els periquitos fa anys que no saben què és la sort!

Va, no parlem de futbol que després les nenes es queixen...

Anem al que anem...

Ja fa dies que estic fent una mica de detectiu..., sí, sí, de detectiu d'aquests de pel·lícula. Visc en un edifici que fins fa ben pocs dies jo considerava força avorrit, però de sobte he descobert que una de les veïnes té alguna cosa a amagar...no sé ben bé què és, però la veritat és que alguna cosa amaga...

Les meves sospites van començar la setmana passada quan els dos vam compartir l'ascensor. Jo tornava de la meva classe de gimnàstica esportiva (ara ja torno sol a casa!!!), cansat i morint-me de ganes de dutxar-me. Mentre esperava que l'ascensor baixés, va aparèixer ella del no res. La veritat és que em va fotre un "sustu" bèstia!!! El meu mestre sempre em diu que és un ensurt però jo em vaig fer un sustu! Un ensurt igual que aquell dia que a les 3'23 de la matinada em vaig aixecar per anar a veure un got d'aigua i enmig de la foscor vaig xocar amb el meu pare, que caminava mig sonàmbul pel passadís! A més, en Marçal duia un pijama horrorós!!! Quin esglai!!!

Va, tornem al tema. Els dos vam entrar a l'ascensor i ella encara no havia obert boca ni per saludar-me...

Per trencar el gel vaig buscar un tema de conversa interessant per poder tractar amb ella...:

- Perdona, aquesta camisa que portes és de llana?

Culleraaaaa! Quina pregunta més estúpida m'havia sortit!!! Una camisa de llana?? Però si era impossible...

Ella em va mirar amb uns ulls misteriosos, com si fossin d'una assassina i només em va somriure...

Per sort la porta de l'ascensor es va obrir i ràpidament vaig fugir d'aquella horrible conversa que havia intentat crear...

Ep, la mare em crida per anar a sopar! Un altre dia seguiré la història! Un petó!